El blog de Madò Llúcia

Diumenge de matí ja no quedaven localitats per veure l'espectacle del principal. Era ple.

El grup Al-mayurqa ens oferí quasi el mateix concert que a Barcelona al Petit Palau de la música. Ja que l'altre concert ja el vaig descriure, avui faré una crítica (encara) més personal.

Talment com diu en Potti al seu article sobre l'homenatge, també trop que a Barcelona va ser més emotiu, potser perquè també era més recent la pèrdua del nostre amic, potser fos perquè era a una ciutat on tenien moltíssima il·lusió per tocar, potser perquè era la primera vegada que feien el concert, o potser jo ho vegi així perquè també per jo el viatge a Barcelona va ser molt especial.

Ahir els músics em digueren que inclòs estaven més nerviosos, ja que per a tota la gent que estaven davant eren amics o coneguts. El so del teatre de Palma no em va agradar gaire, pot ser perquè estava al galliner a dalt de tot, però un teatre com el principal no ha de tenir mala acústica a cap racó. Tampoc som cap tècnic de so.

Vaig gaudir-lo tant com l'altre, es clar! Això que l'havia vist i em tremolaren ses mans dels nervis tot el concert. En acabar visitant als artistes només vaig ser capaç de demanar-los que em signassin el nou disc. Estava en un moment post-concert d'embadaliment que fins avui no se m'ha espassat. De fet, a nit he somiat que en Manel i en Gaspar tocaven el flabiol, en Pere agafava el guitarró, en Miquel el violí i na Maria sa guitarra. Tot lo vespre amb les notes "roigenques" pel cap. Tot un desbarat! Mirau el que em feis passar!

Encara no som conscient de la pèrdua que ha tengut el nostre país. Sembla com si només hagués partit de viatge i que aviat tornarà. Cada vegada que sent Temps de Revolta not més la força en la què composava en Toni. Ens transmet uns valors i uns ànims per seguir lluitant impressionants. Realment indescriptibles.

Vaig estar molt contenta de tornar-los a veure i escoltar-los. Més que del concert en sí.

Em vull acomiadar amb una frase que em va escriure en Biel Majoral a la portada del disc:

"La veu d'en Toni mai no callarà, ni la meva, ni la teva."

Gràcies a tots els que pujaren al cadafal per fer-me recordar el que vaig (i varem) viure al Palau de la Música Catalana, perquè...

NO ENS FARAN CALLAR

MALGRAT ENS SEGUEU LA VIDA!

* Com sempre, em qued curta de paraules. No sé expressar detalladament tot el que va passar pel meu cap durant el concert.